Dia 13: Tren del Fin del Mundo i visita a Puerto Almanza i Estancia Haberton.

Al matí tornem al parc natural de Tierra del Fuego, on agafarem el tren del Fin del Mundo, un tren avui en dia molt turístic, que antigament s'utilitzava per portar els presos cada dia a tallar llenya per abastir els habitants del poble. Els mateixos presos es van encarregar de la construcció de la via, i per molts d'ells era un luxe poder anar a treballar i sortir de les 4 parets de la cel.la, tot i les duríssimes condicions de treball.

Només de veure l'arribada massiva de jubilats i nens tenim clar que la visita serà extremadament turística, com així és. El Tren, una barreja entre el tren de la bruixa i el tren Pinxo de Banyoles (això sí, anava realment amb vapor) fa gràcia els primers 5 minuts, però de seguida es confirmen les nostres sospites. Veient la velocitat del tren, l'alt preu del bitllet, la durada de les parades i que només hi ha 7 quilòmetres de via, diríem que no és un dels highlights del viatge. En definitiva, no recomanem el Tren del Fin del Mundo. Cal dir, això sí, que la sorpresa agradable és trobar tríptics informatius del tren en llengua catalana.

Per esmenar l'error decidim anar a investigar una part inhòspita de Tierra del Fuego, i ens dirigim a Puerto Almanza, a uns 70 km a l'est d'Ushuaia agafant la ruta 3 i travessant diverses estacions d'esquí de fons. Els últims 40 km transcorren enmig del bosc i per un camí de sorra en condicions bastant acceptables. Puerto Almanza està format per 4 cases (literalment) de pescadors tradicionals. Alguns d'ells ofereixen la seva pesca en un propi mini-restaurant dins de casa seva. Visitem una mica la platja acompanyats d'un gos que s'uneix a nosaltres (de fet en tota l'Argentina ens trobem gossos solitaris per tot arreu) i disfrutem de les vistes de Puerto Williams (Xile) a l'altre costat del canal. A la platja també veiem un parell de canons abandonats encara en bastant bon estat. L'altra curiositat és la gran quantitat de crustacis, en especial muntanyes de cries mortes de llamàntol d'uns 2 cm, que arriben arrossegades fins aqui.

Decidim arriscar-nos i entrar a dinar en una barraca-restaurant d'un pescador, tot sigui dit, la que fa més bon aspecte (totes les barraques i cases del poble estan en un estat deplorable, de fet la qualitat de vida en aquest poble és molt precària des de la nostra visió). La carta del restaurant consisteix en el que ell ha anat a pescar aquell dia, per tant, mengem cassola de mariscos del Beagle amb arròs i un llobarro. Un de nosaltres accepta els consells del pescador/cuiner/cambrer/guia i accepta beure's un proteínic batut d'algues recollides ben bé davant de casa seva. Heròicament se l'ha acabat tot però se li ha fet molt llarg i probablement no repetirà mai més.

Després d'un copiós dinar més que acceptable decidim experimentar un cafè a la barraca/restaurant més ruinosa del poble, anomenat "El Gran Chaparral", ja que ens crida l'atenció la inscripció "café, cholgas y mejillón fresco". Un cop a dins, i no sabem ben bé com, ens trobem asseguts davant d'unes bossetes de cafè d'infusió, una mantega xilena i "pan casero". Òbviament de cafè només tenia la tassa i el color, però el pa sí era bastant comestible. La barraca/restaurant/chabola està aturada en els anys 50...una tassa de WC sense cisterna on has de tirar tu mateix l'aigua amb una palangana que has d'omplir d'un bidó, un quadre penjat a la paret de "Bartolo el Cholguero" i una mini botiga amb 3 productes (sí, 3) completen la decoració.

Seguidament conduim 15 km més cap a l'est i anem a petar a l'Estancia Harberton, que és on es va instal.lar la família Bridges al 1886 per evangelitzar els yámanas del Canal. Des d'aqui tornem a divisar unes visites diferents de Xile i múltiples illots del voltant.

PD: un cop descansats a l'apartament fem experiments sobre l'efecte Coriolis, amb uns resultats satisfactoris.

Dia 12: parc natural de la Tierra del Fuego i expedició a Xile.

Avui és un dia especial, visitem el parc natural de la Tierra del Fuego i ens proposem arribar caminant a Xile, ja que per mar ens costaria 240 US$ creuar el canal fins Puerto Williams i amb cotxe trigaríem 10h conduint fins la frontera nord. 

Del parc destaquem una visita a una castorera, de la qual ens impressiona el tamany de la presa feta per un animal tan petit. Déu n'hi do el merder que carden, ja que es carreguen tot el bosc de ribera. El castor és una espècie introduïda artificialment a Tierra del Fuego amb l'objectiu d'obtenir les seves pells, tot i que avui en dia ja no és així i les autoritats es limiten a controlar-ne la població.

Seguint cap a la part nord del parc, voregem el lago Roca (o Acigami en llengua Yámana) i deixem el cotxe per fer un trekking de 3h que ens portarà a la fita que delimita Argentina amb Xile. Durant el trajecte passem per sinuosos boscos amb un espectacle d'arbres caiguts, i amb unes espectaculars vistes dels Andes reflectits al llac. Després d'una efímera estada a Xile veiem que el paisatge és molt semblant al d'Argentina i decidim tornar, no sense haver fet les corresponents fotos.

Després d'un petit pícnic per descansar visitem, a l'altra banda del parc, les cascaces del riu Pipo, riu que rep el nom d'un pres que va intentar fugir de la presó d'Ushuaia i va ser trobat mort en aquestes aigües. Quan arribem a la cascada veiem que per nosaltres semblaria més una simple gorga, així que ens afanyem a tornar a l'apartament per veure el Borussia M.-Barça amb la sort que el Barça "volteó el resultado". 

Anem a celebrar la victòria al centre d'Ushuaia trobant-nos uns quants seguidors de River ja que avui és el "dia de la hinchada de River". Fem un farol amb una picada de pochoclos i maní (una xibeca amb pica-pica, crispetes i cacauets) i tornem a l'apartament on ens cuinem un sopar típic argentí consistent en: un vacío de vedella amb chimichurri, unes empanadas, un vi de la Patagònia i un mate per rematar.

Dia 11 : presó d'Ushuaia i navegació pel canal Beagle

Avui el primer que fem és anar a visitar l'antigua presó d'Ushuaia avui reconvertida en museu. El museu està dividit en vàries temàtiques, coincidint amb cada un dels antics mòduls de la presó. En destaquem el museu naval, el museu d'història, el museu de la pròpia presó i un últim mòdul que està expressament conservat tal i com el va deixar l'últim pres l'any 1947 quan va tancar. Aquesta presó es va situar expressament per dos motius: les fugues eren totalment inviables al ser un terreny inhòspit, i de pas es volia aprofitar l'oportunitat d'argeninitzar la zona, fins aquell moment només poblades per diferents tribus. Entre els presos més famosos de la presó ens interessem per la història del pres anarquista Simon Radovitzki, així com la del Petiso Orejudo, un famós assassí en sèrie de nens bastant psicòpata.

Del museu naval ens impacta molt la gran quantitat de naufragis documentats que hi ha hagut als tres passos naturals de la zona: Magallanes, canal de Beagle i Cabo de Hornos o Pas de Drake. Aquests canals uneixen el Pacífic amb l'Atlàntic amb la particularitat que el primer oceà és 1 metre més alt que el segon així que el corrent sempre va d'oest a est.

La visita a la presó, a més d'imprescidible, és totalment recomanable, així com l'activitat que fem a la tarda: una excursió en vaixell pel canal Beagle incloent vàries de les seves illes i illots. La primera parada és a l'illa dels cormorans, uns parents voladors dels pingüins. Al següent illot trobem els lleons marins "de dos pelos", una espècie que només es dedica a jeure, menjar, procrear i barallar-se. La tercera parada és a l'illa dels lleons marins "de un pelo", aquests a diferència dels anteriors no es barallen tant, a més aquests no emigren ja que les seves característiques físiques no li permeten anar més al Sud. A continuació arribem al far Les Eclaureurs, famós per sortir a la portada de l'edició original de "El Far de la Fi del Món" de Jules Verne, tot i que el far de la novel.la en realitat és un altre situat més al nord. Finalment visitem l'illa de Bridges, anomenada així pel primer home blanc que va viure al canal Beagle. En aquesta illa desembarquem i fem un petit trekking que mitja horeta on ens expliquen la història dels yámanas, la tribu indígena que va viure en plena harmonia amb la natura durant milers d'anys pel canal fins l'arribada de l'home occidental. Sorprenentment, aquests individus vivien completament despullats tot i la fred glacial de la zona, ja que estaven la major part del dia en canoa pescant i desplaçant-se per les illes. Actualment només existeix una persona de 85 anys amb sang 100% yámana, per tant amb ella s'acabarà aquesta ètnia.

Finalment arribem a port i ho celebrem sopant la famosa centolla i la merluza negra, uns dels menjars més típics d'Ushuaia. Cal dir que gairebé tots els restaurants serveixen la centolla sense clova, és a dir, només la carn interior. A més es serveix molt cuinada i amb molt de condiment, com formarge parmesà, beixamel i altres coses que farien posar les mans al cap a qualsevol ciutadà del Mediterrani.

Dia 10 : El Calafate - Ushuaia

Avui deixem El Calafate per anar encara més al sud, de fet anirem a la ciutat més austral del món, Ushuaia, la capital de la Tierra del Fuego. Després d'un matí de recuperació després de dos dies molt exigents, cap al migdia agafem un curt vol fins la capital fueguina, on ens espera un "excepcional" Chevrolet Classic, un cotxe semblant al VW Gol però en aquest cas han canviat l'aire condicionat per un airbag, és a dir, el cotxe continua sense tenir tancament centralizat ni alçavidres elèctric (el més curiós és que el cotxe és completament nou).

Ens estem en unes cabanes de fusta al tocar del canal Beagle, o sigui que tenim el privilegi de veure el mar des del sofà, fins i tot es pot divisar Xile a l'altre costat del canal. Ens acostem a la platja on el comencem a experimentar les temperatures antàrtiques, el nostre primer contacte amb la fauna és la curiosa troballa d'un lleó marí mort que deu haver arrossegat la marea, juntament amb milers de closques de musclo que formen un mantell al voltant de les roques.

Al vespre anem a donar un volt pel centre de la ciutat, el carrer principal sembla Andorra la Vella però a tocar de mar, ja que la ciutat es troba entre el canal Beagle (frontera natural entre Argentina i Xile) i la cadena muntanyenca del Martial.

Una puntualització, si mai voleu anar a Ushuaia no hi aneu el dia 26 de setembre ja que és "el día del comercio" i està tot tancat. Un cop explorada la ciutat, veiem que hi ha moltíssima oferta turística, com per exemple excursions en vaixell pel canal, vols en avioneta, sortides amb un 4x4, o lògicament tot tipus d'activitats relacionades amb la neu. La ciutat també ofereix una variada oferta gastronòmica, que va des del cordero fueguino, la merluza negra i un plat estrella, la centolla (molt semblant al nostre centollo, potser més vermellós...el següent dia us explicarem si són bons). També ens dóna la sensació que la ciutat en constant creixement (ara hi ha 70.000 habitants, mentre a principis del 2000 n'hi havia 40000) degut a l'expansió de l'oferta turística...estem veient molta construcció i sembla que aqui, a diferència de Buenos Aires, l'economia rutlla bastant bé.

Amb un cel privilegiat en el que podem observar clarament el centre de la Via Làctea i les constel.lacions només visibles des de l'hemisferi sud del planeta, anem a dormir.

Dia 9: El Chaltén

Avui visitarem un altre paratge natural imprescindible de la Patagònia, la zona d'El Chaltén amb les seves increïbles vistes del mític mont Fitz Roy i Cerro Torre entre altres. El trajecte de dues hores i mitja transcorre a través d'unes àrides planúries que per moments ens recorden Arizona o Austràlia. En una de les infinites rectes veiem uns guanacos (una raça de llames típiques de la Patagònia, que viuen salvatgement). Fem una parada en l'únic possible, l'hostal La Leona, on ens entretenim a jugar al gancho-aro (un joc cutríssim però molt addictiu). La curiositat d'aquest bar és que aqui es va refugiar el famós atracador de bancs Butch Cassidy després d'atracar la sucursal del Bank of London de la localitat de Río Gallegos, a uns 400 km d'aqui. El bar està ple de referències a aquest personatge, de les quals ens informem fent el cafè.

El Chaltén és la capital del trekking d'Argentina i gairebé del món, ja que la seva situació privilegiada envoltada de grans muntanyes, un llac, cóndors, àguiles i tota mena d'animals salvatges fan que el paisatge sigui inigualable. Al arribar el primer que fem és visitar l'oficina de turisme, on ens donen diversa informació sobre aus, vegetació i sobretot innumerables rutes de diferents nivells i distàncies per tots els gustos. Volem pujar al Fitz Roy, un dels pics més tècnics dels Andes, però degut a la falta de temps canviem de plans i fem un trekking fins al mirador dels còndors i un altre fins al mirador de les àligues, des d'on es poden veure panoràmiques de tot el poble amb els Andes nevats, incloent un parell de còndors planejant sobre El Chaltén, recreant una imatge de postal.

Més tard decidim dinar un plat "al disco" al restaurant Patagonia Rebelde, un restaurant ambientat i inspirat en els moviments obrers de l'Amèrica Llatina (i en especial de la Patagònia), que recorda l'assassinat de 1500 treballadors que van reclamar els seus drets laborals. El dinar es amenitzat per una petita tortura de cançons-protesta andines amb les flautitas i acordeoncitos inclosos.

A la nit fem la freakada d'anar a un bar de gel anomenat "Yeti Ice Bar" per mirar d'ambientar-nos a l'ambient que ens trobarem l'endemà a Ushuaia. Al bar ens disfressem d'una mena de chewbaccas de color blanc-i-blau i suportem 25 minuts de barra lliure a -13º en un bar on fins i tot els gots i la barra estan fets de gel.

Boludos, ésto se pone fino!

Dia 8: el glaciar Perito Moreno

Avui és un dels dies grans del viatge, visitem uns dels paratges naturals més importants de tota l'Amèrica del Sud, el famós glaciar Perito Moreno. Després de conduir 80 km des del Calafate exprimint al màxim els 40 cv el nostre VW GOL, anem directes cap als magnífics miradors que donen a la part frontal de la llengua del glaciar. La immensitat del Perito és difícil de definir a l'igual que la seva bellesa. Per fer-nos a la idea, estem parlant d'una columna de gel d'uns 70 metres d'alt x 5 km d'ample, i uns 150m de profunditat sota aigua (com a referència, la presa de Susqueda fa 100 m d'alt). Aquest penya-segat de gel està format per una mena de blocs que es van desprenent contínuament de forma aleatòria i totalment imprevisible. Cada vegada que es dóna un despreniment el soroll, semblant a un tro, ressona per tota la vall, cosa que li dóna una mística especial al lloc.

Després dels miradors ens dirigim al vaixell que ens portarà a veure la cara nord, que es la cara on dóna el Sol i habitualment es produeixen més despreniments. De fet el guia del vaixell comenta que som afortunats ja que avui és un dels 80/90 dies amb més visibilitat de que hi ha anualment en aquest lloc de la serralada dels Andes. Ens apropem a uns 300 metres del penya-segat (és insegur apropar-se a menys d'aquesta distància degut a l'extrema violència que es produeix quan cauen els immensos blocs de gel a l'aigua del llac, produïnt inclús unes fortes onades que es noten des de l'embarcació). Després de veure alguns dels esmentats despreniments, veiem un inusual fenòmen, anomenat "desprendimiento de base". Aquest fenòmen ve a ser el mateix que un despreniment normal però passa sota aigua, quan emergeix inesperadament un enorme bloc de gel (en aquest cas de la mida d'un camp de futbol) crean un mini-tsunami i un soroll eixordador...l'espectacle visual és indescriptible.

Després d'una horeta de despreniments, dinem a la cafeteria, fem unes fotos a un parell d'"aguiluchos" i anem cap a fer el mini-trekking a la part sud del glaciar. Aquesta caminada comença després d'una aproximació en vaixell fins la cara sud del glaciar i uns minuts de bosc fins la base de la llengua de gel. Ens calcem uns arcaics grampons i comença l'espectacle de pujades i baixades sinuoses. La combinació de colors de gel, llum, esquerdes i escletxes ens deixa garratibats. Anem fent fotos, el guia ens explica com funciona i es mou el glaciar (el guia ens explica també que coneix Catalunya ja que ha estiuejat a Empuriabrava). Després d'una hora i mitja caminant pel gel ens espera la cirereta final, ja que ens sorprenen amb un whisky on the rocks amb gel que treiem del propi glaciar.

Després de la visita tornem al Calafate i celebrem aquest gran dia en un restaurant local. La concha de tu madre, avui ha valgut molt la pena, bona nit boludetes!

Dia 7: Buenos Aires - El Calafate

Avui abandonem Buenos Aires i comencem a baixar cap al Sud, així que ens dirigim a l'Aeroparque Jorge Newbery per agafar un vol domèstic fins El Calafate. Abans tenim la genial idea de comprar unes fruites per passar el dia i així descansar de tants tiberis, així que comprem uns plàtans, mandarines i peres. Després d'un tranquil vol de 3h aterrem al Calafate, ens recorda a alguns dels deserts que hem visitat anteriorment com Arizona o New Mexico, de fet ens dóna la impressió que en qualsevol moment trobarem la caravana d'en Walter White i en Jesse Pinkman cuinant enmig del desert.

Al control de sortida de l'aeroport trobem una sorpresa imprevista, un punt de revisió de maletes on ens requisen gran part de la fruita que amb tanta il.lusió hem comprat abans. Ens deixen amb 4 tristos plàtans que ens serviran de berenar, i és que no es pot entrar fruites amb llavor a la Patagònia.

Recollim el cotxe que hem llogat, que en principi havia de ser un Chevrolet Corsa, però ens donen l'opció d'un cotxe més espaiós, un Volkswagen Golf, la qual cosa acceptem. Sortim al pàrquing de cotxes i no veiem cap Golf...comencem a sospitar...quan ens indica el nostre cotxe veiem una mena d'Skoda dels anys 80 anomenat Volkswagen Gol Améndola (sí, hem dit GOL). El cotxe no té cap extra (no té ni alçavidres elèctric, ni tancament centralitzat, ni tan sols uns tristos "tapacubos", l'únic extra que té és l'aire condicionat,,, ens servirà molt a l'hivern patagònic).

Un cop al Calafate i després d'un breu control policial, l'amable Marcelo ens dóna la clau de l'apartament "Cotecal" on ens allotjarem durant els propers 3 dies. Després d'un passeig per aquest acollidor poble, portem la roba a rentar a una bugaderia, lliguem el tour de demà al glaciar i ho celebrem amb 4 zorras (nota: "zorra" és una cervesa artesana local).

Ja que ens han requisat els aliments que teníem previst menjar avui, decidim sopar un espectacular xai patagónico al Casimiro, un dels típics restaurants de la zona.

Reservem fordes pel plat fort de demà, el Perito Moreno. Buenas noches pibes!

Dia 6: Tour per Buenos Aires

Qué onda! Avui és un dia intens, comencem d'hora, com que tenim molt poc temps i moltes coses a veure agafem el bus turístic. La primera impressió és que la ciutat cau a trossos. Cotxes vells, brutícia, edificis en mal estat i grafitis innumerables. Els busos de línia ens recorden al bus Salt-Girona dels anys 80...només hi falta l'anunci d'"Óptica Tarrús".

Passem per diferents punts interessants de la ciutat com el Congrés dels Diputats, Paseo de la Historieta i l'Avinguda de Mayo entre d'altres, fins arribar al barri de La Boca, primera parada obligada. El barri de la Boca deu el seu nom a l'estar ubicat en una de les desembocadura del Río de La Plata, no cal dir que l'ambient futbolístic es respira per tot arreu, fins i tot moltes cases estan pintades amb els mítics colors azul y oro del Club Atlético Boca Juniors.

Intentem entrar a l'estadi infructuosament ja que ens diuen que el primer equip està entrenant fins la tarda no es pot fer la visita. Decidim continuar visitant el barri de la Boca, fem una stop and go al Restaurante de Quique i continuem seguim caminant cap a Caminito, on hi ha una de les famoses postals més típiques de la ciutat de Buenos Aires amb les cases de diferents colors, gran activitat turística i comercial, paradetes, restaurants, i alguns personatges pintorescos a la recerca d'una foto a canvi d'uns pesos, com per exemple un fals Diego Armando Maradona i algunes ballarines de tango. Un de nosaltres es fira amb una samarreta del Boca i miraculosament aconsegueix regatejar-li el preu a un venedor argentí.

Més tard seguim el tour per Puerto Madero, Retiro, Plaza Italia i acabem al barri de Palermo, un barri molt més arreglat i amb un caire més europeu, on decidim dinar. A la zona de Costanera Sur veiem un passeig amb figures dels esportistes més mítics de la història d'Argentina, com ara Juan Manuel Fangio, Manu Ginóbili o Leo Messi.

Ben dinats "agarramos un taxi" que ens porta de nou a la Bombonera. El primer que ens diu el taxista és "no prefieren ir al Monumental de River?", deduïm que és fan del club "millonario". Després d'una divertida xerrada político-futbolística arribem a l'estadi i disfrutem del tour, bastant complet, que ens porta la grada, museu, llotges, peu de gespa i vestidors. Entre les anècdotes de la visita, ens expliquen que el Club Atlético Boca Juniors el van fundar 5 italians amb els colons blanc i negre de la Juventus de Torí, Després de canviar un parell de cops de colors per diverses circumstàncies, decideixen anar al port i agafar els colors del primer vaixell que arribi, amb el resultat que el primer vaixell fou suec. També destacar que el vestuari visitant està literalment sota la "doce", la grada de la "hinchada" de Boca, amb l'objectiu d'atemorir l'equip contrari.

El sopar d'avui el fem al restaurant "La Poesia", un històric del barri de San Telmo, on disfrutem d'unes "milanesas". La decoracíó i estil del restaurant ens va agradar i sens dubte és un lloc que recomanaríem per anar a sopar a la ciutat porteña. Destacar la infinita carta del restaurant, amb 30 pàgines.

Acabem la nit fent un gintònic per païr i cap a dormir, buenas noches boludos!

Dia 5: Rio de Janeiro - Buenos Aires

Ens llevem en un dia de traspàs, avui abandonem Rio. Després de l'esmorzar donem un volt per la platja, avui hi ha bandera vermella a causa del fort vent i gairebé no hi ha gent ni a les platges ni pel passeig marítim.

La valoració global de Rio és immillorable, superant les expectatives. Prou neta, prou ordenada i prou segura (segurament degut als Jocs Olímpics), en definitiva molt recomanable.

Avui volem per primera vegada amb la prestigiosa aerolínia Emirates. El vol en realitat ve des de Dubai i va fins a Buenos Aires fent escala a Rio, on es afegim nosaltres. Cal dir que el vol és una mica decebedor degut a la descoordinació de la tripulació de cabina servint el menjar i les begudes, per no parlar de la temperatura extremadament glacial que suportem durant 3 hores.

Ja  som a Buenos Aires, hem deixat de ser "cariocas" per ser "porteños", és a dir, hem canviat el país dels tangas pel país dels tangos. Ens dirigim cap al nostre barri, San Telmo, un dels més antics de la ciutat, antigament poblat per treballadors del port i ara reconvertit en barri bohemi, amb gran riquesa gastronòmica, lúdica i artística.

Un cop registrats al Hostel America del Sur, un dels més ben valorats a Hostelworld, visitem la zona començant per unes cerveses al freqüentat bar "Puerta Roja" (o com diuen ells vamos a "escabiar unas birras"), on ja notem un petit ressentiment d'alguns argentins cap a la figura de Leo Messi. Anecdòticament trobem pel camí dos punts interessants. Un és el Casal Català de Buenos Aires, amb quadres de tots els presidents catalans, un restaurant i un teatre/auditori. L'altre és un gimnàs/garatge de 10 metres quadrats en uns baixos oberts bastant esperpèntic, on les obsoletes màquines s'amunteguen unes sobre les altres.

Fins demà "chabones" ja ens estem acostumat a la jerga, pásame un "pucho" y "corta la bocha", ésto es un "quilombo", 

Dia 4: Favela Rocinha, Maracaná, Sambódromo i Saara

Avui és un dels dies més inoblidables per tots nosaltres, Ens ve a buscar en Joel, un habitant de les faveles que ens acompanyarà amb el seu cotxe a visitar la favela de Rocinha, la més gran de Brasil. Durant el trajecte ens explica la història d'Ipanema, Leblon i les faveles, formades al costat d'aquest barris muntanya amunt. Ens sorprèn la proximitat entre les cases de multimilionaris de Leblon i la favela de Rocinha, segons en Joel conviuen pacíficament però sense barrejar-se en absolut. Simplement, uns són la mà d'obra dels altres. 

Deixem el cotxe a l'entrada de la favela, visitem uns artesans locals (que de pas ens vigilen el cotxe) i ens endinsem a peu pels estretíssims carrerons de Rocinha. Carrers laberíntics amb un 20% de pendent, muntanyes d'escombraries acumulades, un garbuix de cables elèctrics penjant per tot arreu, personatges pintorescos, i innumerables parets amb pintades de tot tipus. Una dona de qüestionable cordura confón a un de nosaltres amb l'actor Antonio Banderas i li demana un autògraf. Entrant encara més a les entranyes de la favela anem trobant petits negocis dels habitants (fleques, perruqueries, pelacables, bars i botigues de queviures), en un carreró trobem una petita reixa que, segons en Joel, indica que la zona a partir d'aqui és controlada pels narcos..."per aquí no, anem per abaix", ens diu. Aquesta favela està controlada per la banda "A.D.A." (amigos dos amigos), 

Al cap d'una estona trobem uns nens (meninos) que ens ofereixen una demostració de percussions amb galledes i pots de pintura buits i abonyagats...els agraïm l'esforç amb la voluntat.  Després de degustar unes pastes artesanes en un "Can Currius" de la favela i unes cervesetes, fem quatre fotos i tornem al cotxe (en Joel ens adverteix de no fer fotos a les persones, ja que si fem alguna foto a un narco tindrem, textualment, "un seriós problema"). Abans de tornar en Joel ens ofereix fer una drecera a peu i ell ens espera abaix, així que caminem durant uns minuts nosaltres quatre tot baixant per un dret i sinuós carreró. Durant la visita el nostre guia no para de repetir-nos les coses bones que ha fet en Lula per la comunitat. 

La visita és 100% recomanable (si sou prou valents), la veritat és que no hem sentit perill en cap moment i ha estat realment impactant veure l'estil de vida d'allà.

Deixem en Joel i decidim anar a dinar per la zona de Maracaná, on mengem amb els treballadors locals en un restaurant de menjar al pes. Veiem l'estadi per fora, fem algunes fotos i a continuació anem al Sambódromo a fer el mateix, Rematem la tarda al mercat de Saara, una mena de "mercadillu" amb més de 600 botigues i un bullici de gent. El producte estrella del mercat són les fundes i canvis de vidres de mòbil.

A la nit sopar lleuger que demà ja anem cap a Buenos Aires i ens hem de preparar pels "asados". Boa noite!

Dia 3: Tour per Rio: Corcovado, Pao de Açucar, Catedral i Escadaria Selaron

Ens llevem molt aviat i després d'un copiós esmorzar ens recull a les 07.15 un microbus que ens duu al centre de la ciutat on fem la primera visita...la catedral. La catedral de Rio és el més semblant a la central Vandellós-1 dins de Rio...una mena de cono/ratllador de formatge gegant, amb un Jesucrist a l'interior penjant d'un "columpiu"...gens recomanable. Tampoc recomanem l'aqüeducte (Arcos de Lapa) força lleig, tot i que el barri té un aire colonial i sí és força interessant.

Després d'això ens dirigim a la Escadaria del Selaron, una llarga escala decorada amb milers de rajoles obtingudes per donatius de diferents persones del món, entre les quals trobem rajoles del Barça i de Catalunya. L'escala va ser construïda per un artista xilè que va ser assassinat posteriorment molt a prop d'aquest lloc. Aquesta visita sí que ens sembla molt interessant i 100% recomanable.

La tercera visita del dia és el plat més fort de Rio, pugem al famós Cristo Redentor de la muntanya del Corcovado. Travessem el barri de Santa Teresa i triguem una bona estona en arribar fins a dalt, per una sinuosa carretera en estat bastant deficient. Després d'uns estrambòtics controls de seguretat ja som a dalt, les vistes espectaculars valen la pena, de fet aquesta és una de les 7 meravelles del món modern. Des de dalt es pot contemplar tot Rio incloent les diverses platges, badies i illots, a més dels diferents barris i favelas de la ciutat. Tot i ser un dilluns està força petat de gent, de fet ens diuen que diàriament unes 5.000 persones visiten el Crist, i durant els Jocs Olímpics va haver-hi moments puntuals on es va arribar als 13.000 visitants diaris.

El segon highlight de Rio és el Pao de Açúcar, una majestuosa pedra de 395 metres que presideix tota la badia de Guanabara. Per pujar-hi cal agafar dos telefèrics, un cop a dalt fem una cervesa al Beach Club després de trobar-nos uns micos minúsculs amb forma de Gremlin. L'espectacle des d'adalt també és brutal ja que ara es veu tota la ciutat des del punt de vista oposat al Cristo.

Ens sorprèn que la guia del tour ens fa pagar les entrades al Crist de tots els passatgers del bus dient una cosa així com "ja ho trobarem després"...al final ens ho descompta del total i efectivament fem les paus. 

Acabem el dia amb unes sessions de platja, piscina, sopar i cubates acompanyats de la pluja. Seguint una recomanació d'última hora sopem a la Carretao Churrascaria, on tornem a ser enterrats amb muntanyes de carn...a aquest pas tornarem rodolant a Salt.

Dia 2: Ipanema i Copacabana

Ens llevem totalment recuperats i assaltem l'espectacular buffet de l'hotel. A l'esmorzar s'inclouen tota mena de fruites tropicals (maracuià, papaies, mangos, guayabas,...) a més de pastissos, bacon, etc.

Anem a banyar-nos a la platja d'Ipanema, de la que destaquem les altes onades, molt de jovent i unes vistes espectaculars, on els micro-biquinis estan a l'ordre del dia. Els nostres cossos també destaquen entre la multitut pel seu blanc nuclear, que s'anirà envermellint al llarg del dia.

Després de visitar l'Arpoador (zona que divideix les dues platges) arribem a la famosa platja de Copacabana, on coincidim amb l'arribada de la marató dels Jocs Paralímpics i disfrutem de la victòria de l'atleta catalana Elena Congost. Fem unes tulipas a primera línia de mar i també ens banyem a l'atapeïda platja de Copacabana, amb un ambient molt més familiar i multitudinari, a més de moltes algues.

En aquestes platges ens veiem assetjats per tot tipus de venedors (pareos, refrescos, gambes, cremes, cocos, ulleres...) al final acceptem un parell de cocos verds dels que només es beu l'aigua interior, molt refrescant.

Dinem uns espetos (pinxos) de carn i tornem pels carrers interiors de Copacabana fins l'hotel, on ens relaxem a la piscina. Per sopar tenim la sort d'anar al restaurant "Garota de Ipanema" on Vinicius de Moraes va escriure la famosa cançó del mateix nom el 1962, que amb el temps es va convertir en l'himne de Rio de Janeiro. Allà tastem un dels plats més típics de Brasil, la "picanha".

Nota 1: la picanha és un tall de carn bovina amb forma triangular recoberta d'una fina capa de greix que s'obté de la part posterior, com no podria ser una altra part de la vedella parlant de Brasil, estem parlant de les natges de l'animal. Es serveix crua i filetejada en una placa calenta on el mateix client la cou al seu gust... "muito bem"

Nota 2: a l'igual que Ipanema, els microtangas també són presents al llarg i ample de Copacabana.

Dia 1: Salt - Rio de Janeiro

Com que encara no hi ha vol directe Salt-Rio de Janeiro, ens veiem obligats a llevar-nos ben d'hora ben d'hora i anar fins El Prat, on agafem el pont aeri cap a Madrid i allà un vol de 10 eternes hores amenitzades amb tot tipus de pelis, sèries i algunes birres. Destaquem també la poca destresa de les hostesses, degut a això un de nosaltres és agredit per una muntanya de tovallons i una cervesa.

Un cop a Rio un de nosaltres (probablement confós per un atleta paralímpic) té la sort d'obtenir el segell oficial de Rio2016 al passaport, mentre dos de nosaltres són atacats pels mosquits i potser ja tinguin el zika.

Aquesta vegada estem en un hotel top, a 30 metres de la platja d'Ipanema i una piscina a l'àtic (17è pis) i amb vistes al "Cristu". Anem a fer uns "chops" de Brahma, la cervesa nacional (les canyes de cervesa es diuen chops, i es classifiquen per "caneca" i "tulipa" depenent del tamany).

Després de donar un volt per Ipanema, sopem i fem una caipirinha de cachaça, i anem a dormir aviat ja que de les últimes 48 hores només n'hem dormit 3.

PD: cal destacar que dos de nosaltres, després de pujar al desè pis, comproven que han oblidat les targetes a dins i han de baixar a recepció a fer-ne dues de noves.

Sudamèrica Tour 2016!!

Comencem nou viatge i nou bloc! 

De moment un petit resum de tota la informació:

17-set-2016: Vol IBERIA IB2741 BCN T1-Madrid T4 08.00-09.25

17-set-2016: Vol IBERIA IB6025 Madrid T4S-Rio de Janeiro T2 11.50-17.20

17-set al 21-set : Rio de Janeiro (Hotel Golden Tulip Ipanema)

21-set-2016: Vol EMIRATES EK247 Rio de Janeiro T2 - Buenos Aires T.A 16.15-19.45

21-set al 23-set: Hostel America del Sur Buenos Aires

23-set-2016: Vol Aerolineas Argentinas AR1872 Buenos Aires - El Calafate 13.30-16.45

23 al 26-set: Departamentos Cotecal (El Calafate)

23 al 26-set: HERTZ - reserva vehicle cat.D

26-set-2016: Vol Aerolineas Argentinas AR1690 El Calafate - Ushuaia 14.15-15.35

26-set a l'1-oct: Bungalow Terra Incognita (Ushuaia)

26-set a l'1-oct: HERTZ - reserva vehicle cat.D

01-oct-2016: Vol Aerolineas Argentinas AR1857 Ushuaia - Buenos Aires 13.30-16.58

01-oct a 02-oct: Buenos Aires (falta allotjament)

02-oct: Ferry Buenos Aires - Montevideo (falta)

02-oct al 04-oct: Montevideo (falta allotjament)

04-oct-2016: Vol IBERIA IB6012 Montevideo - Madrid T4S 13.20-06.20

05-oct-2016: Vol IBERIA IB2748 Madrid T4S - BCN T1 07.30-08.45