Dia 17: Montevideo

Virtualment és el darrer dia de viatge, decidim veure la capital charrúa de la forma més còmoda possible. Agafem el bus turístic que ens portarà pels principals punts de la ciutat amb totes les explicacions i una repetitiva música de fons. Passem per davant dels diferents monuments de la ciutat...potser està més deterioritat del que vam dir ahir...En destaquem la parada que fem a l'estadi Nacional de Montevideo, construït l'any 1930 i declarat Monument Històric del Futbol Mundial per la FIFA, siguent l'únic estadi del món amb aquesta distinció. Cal dir que durant aquest 86 anys no notem cap modificació o millora de cap tipus, o això ens sembla, ja que l'estadi és pur formigó i és veu molt antic i deteriorat. Tot i així el camp desprèn una àurea històrica ja que ha sigut seu del Mundial 1930 guanyat pel mateix Uruguay, a més de vàries Copes Amèrica i tornejos internacionals de tot tipus. Durant la visita a l'estadi contemplem les dues copes del Món (també la del Maracanazo del 1950), pugem a la torre des d'on veiem unes borroses vistes de la ciutat degut a la brutícia extrema dels vidres, i poca cosa més.

Al final del recorregut del bus, el Mercado del Puerto, uns dels barris més turístics de la ciutat, on s'hi troba una mena de "mercat de la Boqueria" ple d'"asadores", on dinem una suculenta parrillada de carn, potser ens estem passant amb la carn ara sí que és l'última...o més ben dit la penúltima.

Tornem caminant per l'avinguda 18 de Julio, una de les artèries de la ciutat, passejant per diverses places i racons prou interessants, tot digerint l'àpat.

A la nit poca cosa, un últim Chivito, uns billars i a dormir que demà serà un dia interminable.

Dia 16: Buenos Aires - Montevideo

Dia de gossos, estem força cansats i a més plou, així que matem el temps a l'hostal xerrant i mirant el Madrid com empata contra l'Èibar. Decidim comprar fruita per superar el copiós sopar de La Brigada, avui si tot va bé i no passa com al Calafate, dinarem fruita.

Després de dues hores interminables d'espera embarquem al Buquebús "Francisco Papa", un catamarà gegant amb capacitat per 950 persones, a part dels cotxes i 100 metres d'eslora, que ens porta en poc més de dues hores a l'altre costat del Río de la Plata fins la capital charrúa, Montevideo.

El vaixell disposa d'un petit "duty free" que només obre quan estem a alta mar. La gent assalta aquest establiment com si fos la fi del món però a nosaltres, tot i fer-hi un cop d'ull, no ens sembla gaire barat. Això sí, ens plau trobar unes infusions d'una coneguda marca fabricada a Aiguaviva que es vénen a 8 US$ el pack de 10 amb força èxit.

Arribem a Montevideo, durant aquest viatge hem sigut cariocas, porteños, patagones, fueguinos, chilenos, un altre cop porteños, i ara som charrúas. La primera impressió de la ciutat és que està una mica més ben arreglada que Buenos Aires, tant pel parc automovilístic com per l'estat dels paviments.

Per sopar degustem un dels plats típics de l'Uruguay, el chivito, una mena de sandvitx de deliciosa carn amb diferents acompanyaments en un restaurant del centre, acompanyat d'un Tannat. Com anècdota, durant el sopar ens apareix una persona amb una bata blanca diguent si volem que ens prengui la pressió a canvi d'uns pocs "pesos", a la qual cosa ens neguem educadament degut a la por als resultats que podríen sortir després dels tecs que ens hem fotut.

Acabem la nit fent uns billars en un sòrdid local anomenat "las Vegas".

Dia 15: Ushuaia - Buenos Aires

Avui abandonem la capital fueguina tot acomiadant-nos d'en Gustavo. No us hem parlat d'en Gustavo? és el peculiar personatge que ens ha llogat la cabana...una mena de Sheldon Cooper en versió andina. Meticulós, calculador, amb un so característic al picar la porta...toc-toc-toc...toc-toc-toc...toc! Cada tarda fa inventari de la "canastita del desayuno seco" i el reemplaça per exactament la mateixa quantitat, ni més ni menys. Cada dia hi ha el mateix nombre de formatgets, infusions, alfajores, madalenes, dulces de leche, torradetes i edulcorants (un per cada un de cada cosa). Ens acomiadem d'ell, tot felicitant-nos pel "volteo" del Barça, i ens dirigim a l'aeroport "Malvinas Argentinas" d'Ushuaia.

El vol de tres hores i mitja té dues peculiaritats. Per una banda continua el dejuni des del dinar d'ahir, en aquest cas forçat ja que amb el sandvitx de paper de fumar que serveixen com a dinar no en tenim ni per començar. D'altra banda, quan tot just començàvem a agafar el son, sentim uns crits 3 files més endavant, una dona dient "socorro! ayúdenme! mi bebé está morado!!!". Davant la confusió la gent ha començat a cridar "hay algún médico?!!", de cop ha vingut tot el personal de cabina i per sort no ha passat d'un ensurt, han tranquil.litzat la dona i la criatura i el vol ha continuat sense més incidència...exceptuant la gana que arroseguem.

Un cop a l'aeroparque Jorge Newbery coneixem un taxista que ens explica orgullós que el seu fill de 16 anys ha fitxat recentment per l'Atlético de Madrid. Estarem atents a la progressió del jove Joaquín Vázquez, futura promesa porteña.

Per sopar anem al restaurant La Brigada, uns dels millors restaurants especialistes en asado de la zona de San Telmo. El restaurant està decorat amb samarretes i bufandes de tots els equips de futbol de Sudamèrica i part d'Europa, incloent pòsters signats amb la dedicatòria de Leo Messi i Diego Armando Maradona. Allà degustem un ojo de bife con hueso sublim acompanyat d'un deliciós vi 100% Malbec de Mendoza, d'on són la majoria de vins que estem bevent durant aquest viatge, per cert, uns vins impressionants juntament amb els Tannat d'Uruguay.

Dia 14: Ruta en 4x4 al Lago Escondido i Lago Fagnano

Ens ve a recollir a les 09.00 en "Guixermo" amb un Toyota SRV 4x4 3.0d, i de seguida ens ajuntem amb els altres tres cotxes de l'expedició. En total, 4 cotxes amb els respectius 4 guies: en Guillermo, el Chino, en Joe (nascut a Cadis) i el Lento. 

Guixermo: sembla ser el macho alfa del grup, típic argentí que no calla ni sota aigua, amb tendència al reggaeton i amic de les bromes fàcils, de qüestionable enginy, tot i així molt amigable i molt bon conductor (de fet era ex-corredors de rallis locals).

El Chino: fotocòpia en versió adulta d'en "Data" dels Goonies, no parla gaire, només sabem que cada any se'n va 2 mesos seguits de vacances i puteja a en Guillermo.

En Joe: nascut a Cadis, creiem que li falta més d'una bullida, no se l'entén quan parla i es diverteix tirant pedres a l'aigua per esquitxar a la gent. Ens qüestionem si realment està sobri, però sembla que sí es sempre així.

El Lento: és el més calmat i prudent dels conductors del grup, sempre l'hem d'esperar després de cada tram.

Comencem el tour travessant el riu Olivia on es van grabar escenes de The Revenant. Leo DiCaprio i companyia van estar 2 setmanes rodant escenes per la zona l'any passat. A continuació travessem el famós pas Garibaldi, una espècie de collada de Toses tal com era fa 50 anys. La carretera està arreglada però nosaltres passem pel traçat antic (sense manteniment) i anem vorejant el Lago Escondido. Allà ens fa la gracieta de baixar del cotxe mentre continua amb la reductora i ell continua caminant tranquil.lament a fora fent un mate...entenem que forma part del show. A diferència dels altres 3 conductors, En Guillermo fot una mica de canya (de tant en tant) al 4x4.  

La segÜent visita és al llac Fagnano, on en Joe ens tira unes quantes pedres i en Guillermo es recrea fent un numeret amb el cotxe dins l'aigua, i a continuació tenim l'oportunitat de veure una altre castorera bastant grossa.

Tornem al Valle de Lobos on dinem en un refugi de fusta decorat a l'estil Maipu (una altra tribu indígena). Aqui disfrutem tots plegats del millor plat de la Patagònia, el "cordero fueguino a la estaca", una autèntica festa on repetim fins a sortir rodant de la cabana. Recomanem l'obligat tast d'aquest deliciós plat, "qué bárbaro!".

Després de deixar-nos a la nostra cabana necessitem una migdiada com els lleons marins per poder digerir tal quantitat. Ens prometem estar en dejú fins demà a Buenos Aires.