Dia 17: Montevideo

Virtualment és el darrer dia de viatge, decidim veure la capital charrúa de la forma més còmoda possible. Agafem el bus turístic que ens portarà pels principals punts de la ciutat amb totes les explicacions i una repetitiva música de fons. Passem per davant dels diferents monuments de la ciutat...potser està més deterioritat del que vam dir ahir...En destaquem la parada que fem a l'estadi Nacional de Montevideo, construït l'any 1930 i declarat Monument Històric del Futbol Mundial per la FIFA, siguent l'únic estadi del món amb aquesta distinció. Cal dir que durant aquest 86 anys no notem cap modificació o millora de cap tipus, o això ens sembla, ja que l'estadi és pur formigó i és veu molt antic i deteriorat. Tot i així el camp desprèn una àurea històrica ja que ha sigut seu del Mundial 1930 guanyat pel mateix Uruguay, a més de vàries Copes Amèrica i tornejos internacionals de tot tipus. Durant la visita a l'estadi contemplem les dues copes del Món (també la del Maracanazo del 1950), pugem a la torre des d'on veiem unes borroses vistes de la ciutat degut a la brutícia extrema dels vidres, i poca cosa més.

Al final del recorregut del bus, el Mercado del Puerto, uns dels barris més turístics de la ciutat, on s'hi troba una mena de "mercat de la Boqueria" ple d'"asadores", on dinem una suculenta parrillada de carn, potser ens estem passant amb la carn ara sí que és l'última...o més ben dit la penúltima.

Tornem caminant per l'avinguda 18 de Julio, una de les artèries de la ciutat, passejant per diverses places i racons prou interessants, tot digerint l'àpat.

A la nit poca cosa, un últim Chivito, uns billars i a dormir que demà serà un dia interminable.

Dia 16: Buenos Aires - Montevideo

Dia de gossos, estem força cansats i a més plou, així que matem el temps a l'hostal xerrant i mirant el Madrid com empata contra l'Èibar. Decidim comprar fruita per superar el copiós sopar de La Brigada, avui si tot va bé i no passa com al Calafate, dinarem fruita.

Després de dues hores interminables d'espera embarquem al Buquebús "Francisco Papa", un catamarà gegant amb capacitat per 950 persones, a part dels cotxes i 100 metres d'eslora, que ens porta en poc més de dues hores a l'altre costat del Río de la Plata fins la capital charrúa, Montevideo.

El vaixell disposa d'un petit "duty free" que només obre quan estem a alta mar. La gent assalta aquest establiment com si fos la fi del món però a nosaltres, tot i fer-hi un cop d'ull, no ens sembla gaire barat. Això sí, ens plau trobar unes infusions d'una coneguda marca fabricada a Aiguaviva que es vénen a 8 US$ el pack de 10 amb força èxit.

Arribem a Montevideo, durant aquest viatge hem sigut cariocas, porteños, patagones, fueguinos, chilenos, un altre cop porteños, i ara som charrúas. La primera impressió de la ciutat és que està una mica més ben arreglada que Buenos Aires, tant pel parc automovilístic com per l'estat dels paviments.

Per sopar degustem un dels plats típics de l'Uruguay, el chivito, una mena de sandvitx de deliciosa carn amb diferents acompanyaments en un restaurant del centre, acompanyat d'un Tannat. Com anècdota, durant el sopar ens apareix una persona amb una bata blanca diguent si volem que ens prengui la pressió a canvi d'uns pocs "pesos", a la qual cosa ens neguem educadament degut a la por als resultats que podríen sortir després dels tecs que ens hem fotut.

Acabem la nit fent uns billars en un sòrdid local anomenat "las Vegas".

Dia 15: Ushuaia - Buenos Aires

Avui abandonem la capital fueguina tot acomiadant-nos d'en Gustavo. No us hem parlat d'en Gustavo? és el peculiar personatge que ens ha llogat la cabana...una mena de Sheldon Cooper en versió andina. Meticulós, calculador, amb un so característic al picar la porta...toc-toc-toc...toc-toc-toc...toc! Cada tarda fa inventari de la "canastita del desayuno seco" i el reemplaça per exactament la mateixa quantitat, ni més ni menys. Cada dia hi ha el mateix nombre de formatgets, infusions, alfajores, madalenes, dulces de leche, torradetes i edulcorants (un per cada un de cada cosa). Ens acomiadem d'ell, tot felicitant-nos pel "volteo" del Barça, i ens dirigim a l'aeroport "Malvinas Argentinas" d'Ushuaia.

El vol de tres hores i mitja té dues peculiaritats. Per una banda continua el dejuni des del dinar d'ahir, en aquest cas forçat ja que amb el sandvitx de paper de fumar que serveixen com a dinar no en tenim ni per començar. D'altra banda, quan tot just començàvem a agafar el son, sentim uns crits 3 files més endavant, una dona dient "socorro! ayúdenme! mi bebé está morado!!!". Davant la confusió la gent ha començat a cridar "hay algún médico?!!", de cop ha vingut tot el personal de cabina i per sort no ha passat d'un ensurt, han tranquil.litzat la dona i la criatura i el vol ha continuat sense més incidència...exceptuant la gana que arroseguem.

Un cop a l'aeroparque Jorge Newbery coneixem un taxista que ens explica orgullós que el seu fill de 16 anys ha fitxat recentment per l'Atlético de Madrid. Estarem atents a la progressió del jove Joaquín Vázquez, futura promesa porteña.

Per sopar anem al restaurant La Brigada, uns dels millors restaurants especialistes en asado de la zona de San Telmo. El restaurant està decorat amb samarretes i bufandes de tots els equips de futbol de Sudamèrica i part d'Europa, incloent pòsters signats amb la dedicatòria de Leo Messi i Diego Armando Maradona. Allà degustem un ojo de bife con hueso sublim acompanyat d'un deliciós vi 100% Malbec de Mendoza, d'on són la majoria de vins que estem bevent durant aquest viatge, per cert, uns vins impressionants juntament amb els Tannat d'Uruguay.

Dia 14: Ruta en 4x4 al Lago Escondido i Lago Fagnano

Ens ve a recollir a les 09.00 en "Guixermo" amb un Toyota SRV 4x4 3.0d, i de seguida ens ajuntem amb els altres tres cotxes de l'expedició. En total, 4 cotxes amb els respectius 4 guies: en Guillermo, el Chino, en Joe (nascut a Cadis) i el Lento. 

Guixermo: sembla ser el macho alfa del grup, típic argentí que no calla ni sota aigua, amb tendència al reggaeton i amic de les bromes fàcils, de qüestionable enginy, tot i així molt amigable i molt bon conductor (de fet era ex-corredors de rallis locals).

El Chino: fotocòpia en versió adulta d'en "Data" dels Goonies, no parla gaire, només sabem que cada any se'n va 2 mesos seguits de vacances i puteja a en Guillermo.

En Joe: nascut a Cadis, creiem que li falta més d'una bullida, no se l'entén quan parla i es diverteix tirant pedres a l'aigua per esquitxar a la gent. Ens qüestionem si realment està sobri, però sembla que sí es sempre així.

El Lento: és el més calmat i prudent dels conductors del grup, sempre l'hem d'esperar després de cada tram.

Comencem el tour travessant el riu Olivia on es van grabar escenes de The Revenant. Leo DiCaprio i companyia van estar 2 setmanes rodant escenes per la zona l'any passat. A continuació travessem el famós pas Garibaldi, una espècie de collada de Toses tal com era fa 50 anys. La carretera està arreglada però nosaltres passem pel traçat antic (sense manteniment) i anem vorejant el Lago Escondido. Allà ens fa la gracieta de baixar del cotxe mentre continua amb la reductora i ell continua caminant tranquil.lament a fora fent un mate...entenem que forma part del show. A diferència dels altres 3 conductors, En Guillermo fot una mica de canya (de tant en tant) al 4x4.  

La segÜent visita és al llac Fagnano, on en Joe ens tira unes quantes pedres i en Guillermo es recrea fent un numeret amb el cotxe dins l'aigua, i a continuació tenim l'oportunitat de veure una altre castorera bastant grossa.

Tornem al Valle de Lobos on dinem en un refugi de fusta decorat a l'estil Maipu (una altra tribu indígena). Aqui disfrutem tots plegats del millor plat de la Patagònia, el "cordero fueguino a la estaca", una autèntica festa on repetim fins a sortir rodant de la cabana. Recomanem l'obligat tast d'aquest deliciós plat, "qué bárbaro!".

Després de deixar-nos a la nostra cabana necessitem una migdiada com els lleons marins per poder digerir tal quantitat. Ens prometem estar en dejú fins demà a Buenos Aires.

Dia 13: Tren del Fin del Mundo i visita a Puerto Almanza i Estancia Haberton.

Al matí tornem al parc natural de Tierra del Fuego, on agafarem el tren del Fin del Mundo, un tren avui en dia molt turístic, que antigament s'utilitzava per portar els presos cada dia a tallar llenya per abastir els habitants del poble. Els mateixos presos es van encarregar de la construcció de la via, i per molts d'ells era un luxe poder anar a treballar i sortir de les 4 parets de la cel.la, tot i les duríssimes condicions de treball.

Només de veure l'arribada massiva de jubilats i nens tenim clar que la visita serà extremadament turística, com així és. El Tren, una barreja entre el tren de la bruixa i el tren Pinxo de Banyoles (això sí, anava realment amb vapor) fa gràcia els primers 5 minuts, però de seguida es confirmen les nostres sospites. Veient la velocitat del tren, l'alt preu del bitllet, la durada de les parades i que només hi ha 7 quilòmetres de via, diríem que no és un dels highlights del viatge. En definitiva, no recomanem el Tren del Fin del Mundo. Cal dir, això sí, que la sorpresa agradable és trobar tríptics informatius del tren en llengua catalana.

Per esmenar l'error decidim anar a investigar una part inhòspita de Tierra del Fuego, i ens dirigim a Puerto Almanza, a uns 70 km a l'est d'Ushuaia agafant la ruta 3 i travessant diverses estacions d'esquí de fons. Els últims 40 km transcorren enmig del bosc i per un camí de sorra en condicions bastant acceptables. Puerto Almanza està format per 4 cases (literalment) de pescadors tradicionals. Alguns d'ells ofereixen la seva pesca en un propi mini-restaurant dins de casa seva. Visitem una mica la platja acompanyats d'un gos que s'uneix a nosaltres (de fet en tota l'Argentina ens trobem gossos solitaris per tot arreu) i disfrutem de les vistes de Puerto Williams (Xile) a l'altre costat del canal. A la platja també veiem un parell de canons abandonats encara en bastant bon estat. L'altra curiositat és la gran quantitat de crustacis, en especial muntanyes de cries mortes de llamàntol d'uns 2 cm, que arriben arrossegades fins aqui.

Decidim arriscar-nos i entrar a dinar en una barraca-restaurant d'un pescador, tot sigui dit, la que fa més bon aspecte (totes les barraques i cases del poble estan en un estat deplorable, de fet la qualitat de vida en aquest poble és molt precària des de la nostra visió). La carta del restaurant consisteix en el que ell ha anat a pescar aquell dia, per tant, mengem cassola de mariscos del Beagle amb arròs i un llobarro. Un de nosaltres accepta els consells del pescador/cuiner/cambrer/guia i accepta beure's un proteínic batut d'algues recollides ben bé davant de casa seva. Heròicament se l'ha acabat tot però se li ha fet molt llarg i probablement no repetirà mai més.

Després d'un copiós dinar més que acceptable decidim experimentar un cafè a la barraca/restaurant més ruinosa del poble, anomenat "El Gran Chaparral", ja que ens crida l'atenció la inscripció "café, cholgas y mejillón fresco". Un cop a dins, i no sabem ben bé com, ens trobem asseguts davant d'unes bossetes de cafè d'infusió, una mantega xilena i "pan casero". Òbviament de cafè només tenia la tassa i el color, però el pa sí era bastant comestible. La barraca/restaurant/chabola està aturada en els anys 50...una tassa de WC sense cisterna on has de tirar tu mateix l'aigua amb una palangana que has d'omplir d'un bidó, un quadre penjat a la paret de "Bartolo el Cholguero" i una mini botiga amb 3 productes (sí, 3) completen la decoració.

Seguidament conduim 15 km més cap a l'est i anem a petar a l'Estancia Harberton, que és on es va instal.lar la família Bridges al 1886 per evangelitzar els yámanas del Canal. Des d'aqui tornem a divisar unes visites diferents de Xile i múltiples illots del voltant.

PD: un cop descansats a l'apartament fem experiments sobre l'efecte Coriolis, amb uns resultats satisfactoris.

Dia 12: parc natural de la Tierra del Fuego i expedició a Xile.

Avui és un dia especial, visitem el parc natural de la Tierra del Fuego i ens proposem arribar caminant a Xile, ja que per mar ens costaria 240 US$ creuar el canal fins Puerto Williams i amb cotxe trigaríem 10h conduint fins la frontera nord. 

Del parc destaquem una visita a una castorera, de la qual ens impressiona el tamany de la presa feta per un animal tan petit. Déu n'hi do el merder que carden, ja que es carreguen tot el bosc de ribera. El castor és una espècie introduïda artificialment a Tierra del Fuego amb l'objectiu d'obtenir les seves pells, tot i que avui en dia ja no és així i les autoritats es limiten a controlar-ne la població.

Seguint cap a la part nord del parc, voregem el lago Roca (o Acigami en llengua Yámana) i deixem el cotxe per fer un trekking de 3h que ens portarà a la fita que delimita Argentina amb Xile. Durant el trajecte passem per sinuosos boscos amb un espectacle d'arbres caiguts, i amb unes espectaculars vistes dels Andes reflectits al llac. Després d'una efímera estada a Xile veiem que el paisatge és molt semblant al d'Argentina i decidim tornar, no sense haver fet les corresponents fotos.

Després d'un petit pícnic per descansar visitem, a l'altra banda del parc, les cascaces del riu Pipo, riu que rep el nom d'un pres que va intentar fugir de la presó d'Ushuaia i va ser trobat mort en aquestes aigües. Quan arribem a la cascada veiem que per nosaltres semblaria més una simple gorga, així que ens afanyem a tornar a l'apartament per veure el Borussia M.-Barça amb la sort que el Barça "volteó el resultado". 

Anem a celebrar la victòria al centre d'Ushuaia trobant-nos uns quants seguidors de River ja que avui és el "dia de la hinchada de River". Fem un farol amb una picada de pochoclos i maní (una xibeca amb pica-pica, crispetes i cacauets) i tornem a l'apartament on ens cuinem un sopar típic argentí consistent en: un vacío de vedella amb chimichurri, unes empanadas, un vi de la Patagònia i un mate per rematar.

Dia 11 : presó d'Ushuaia i navegació pel canal Beagle

Avui el primer que fem és anar a visitar l'antigua presó d'Ushuaia avui reconvertida en museu. El museu està dividit en vàries temàtiques, coincidint amb cada un dels antics mòduls de la presó. En destaquem el museu naval, el museu d'història, el museu de la pròpia presó i un últim mòdul que està expressament conservat tal i com el va deixar l'últim pres l'any 1947 quan va tancar. Aquesta presó es va situar expressament per dos motius: les fugues eren totalment inviables al ser un terreny inhòspit, i de pas es volia aprofitar l'oportunitat d'argeninitzar la zona, fins aquell moment només poblades per diferents tribus. Entre els presos més famosos de la presó ens interessem per la història del pres anarquista Simon Radovitzki, així com la del Petiso Orejudo, un famós assassí en sèrie de nens bastant psicòpata.

Del museu naval ens impacta molt la gran quantitat de naufragis documentats que hi ha hagut als tres passos naturals de la zona: Magallanes, canal de Beagle i Cabo de Hornos o Pas de Drake. Aquests canals uneixen el Pacífic amb l'Atlàntic amb la particularitat que el primer oceà és 1 metre més alt que el segon així que el corrent sempre va d'oest a est.

La visita a la presó, a més d'imprescidible, és totalment recomanable, així com l'activitat que fem a la tarda: una excursió en vaixell pel canal Beagle incloent vàries de les seves illes i illots. La primera parada és a l'illa dels cormorans, uns parents voladors dels pingüins. Al següent illot trobem els lleons marins "de dos pelos", una espècie que només es dedica a jeure, menjar, procrear i barallar-se. La tercera parada és a l'illa dels lleons marins "de un pelo", aquests a diferència dels anteriors no es barallen tant, a més aquests no emigren ja que les seves característiques físiques no li permeten anar més al Sud. A continuació arribem al far Les Eclaureurs, famós per sortir a la portada de l'edició original de "El Far de la Fi del Món" de Jules Verne, tot i que el far de la novel.la en realitat és un altre situat més al nord. Finalment visitem l'illa de Bridges, anomenada així pel primer home blanc que va viure al canal Beagle. En aquesta illa desembarquem i fem un petit trekking que mitja horeta on ens expliquen la història dels yámanas, la tribu indígena que va viure en plena harmonia amb la natura durant milers d'anys pel canal fins l'arribada de l'home occidental. Sorprenentment, aquests individus vivien completament despullats tot i la fred glacial de la zona, ja que estaven la major part del dia en canoa pescant i desplaçant-se per les illes. Actualment només existeix una persona de 85 anys amb sang 100% yámana, per tant amb ella s'acabarà aquesta ètnia.

Finalment arribem a port i ho celebrem sopant la famosa centolla i la merluza negra, uns dels menjars més típics d'Ushuaia. Cal dir que gairebé tots els restaurants serveixen la centolla sense clova, és a dir, només la carn interior. A més es serveix molt cuinada i amb molt de condiment, com formarge parmesà, beixamel i altres coses que farien posar les mans al cap a qualsevol ciutadà del Mediterrani.